Programa de ràdio sobre les preses polítiques a l’Estat Espanyol. Colectivo Burbuja

La lucha de liberación nacional un frente mas de lucha contra el imperialismo.

És lugar común de ciertos grupos y «destacamentos» revolucionarios hablar en abstracto del derecho de autodoterminación. Ese derecho en boca de estos pseudomarxistas no quiere decir que sostengan el paso a un derecho menos abstracto a otro por la separación en pie de absoluta igualdad política,económica y cultural de una parte del territorio del Estado Español con el todo.

Al negar así no solo el derecho sino la posibilidad a la separación efectiva, lo que estan haciendo es abandonar de pleno el terreno no solo del marxismo sino incluso el del más elemental derecho democrático. Camuflando su chovinismo burgues con una fraseologia internacionalista en favor de la nación dominante.

No se trata de confundir el derecho de autodeterminación con la consigna de separarse en razón de imposibilitar una división dentro de la misma clase, sino estar negando el propio carácter de clase que ha adoptado el Estado Español como estado imperialista y por tanto negar en los hechos a dar apoyo a los deseos legítimos de sectores populares a la separación y construcción de un nuevo sujeto politico.

Quién actualmente no entienda que apoyar el derecho efectivo a la separación és fortalecer a un movimiento de liberación nacional en un sentido progresista, un estadio cualitativamente asumido dentro del derecho a la autodeterminación que cuestiona al Estado Español oligárquico. Este intento mezquino de rebajar el mismo marxismo que practicaba Lenin cuando reconocá el principio revolucionario que tuvieron los movimientos de liberación nacional en la transición del feudalismo al capitalismo.

Esa transición transitó por diferentes vías que en el caso del Estado Español dejó en pie una estructura híbrida entre feudalismo y capitalismo que nunca consiguió cohesionar un Estado-Nación alrededor de un bloque histórico dominante homogeneo. Esa revolución burguesa inconclusa ha venido reforzando con el paso de los siglos una estructura de dominación donde la conquista y las guerras de rapiña primero interiores y luego hacia el exterior conformaron lo que hoy conocemos como España. Comenzó con la expulsión de los judídos y los árabes, la conquista y masacre de los pueblos indígenas, el intento de construcción Imperial en Europa y tras su fracaso la colonización interior.

Las minorías nacionales en el Estado Español se han visto asimiladas por la fuerza a un proyecto de Estado-Nación que no és el suyo y dejar la resolución de esa contradicción en un socialismo futuro signifca trabajar por el mantenimiento del status quo actual del Estado Español opresor de los monopolios. No puede haber mayor profesión de fe en el socialismo que actualmente apoyar la efectiva separación para así obtener por la via democrática y revolucionaria la igualdad y la fraternidad que se promulga como principio politico.

Davant la sentència condemnatòria a 8 participants a les mobilitzacions “Encerclem el Parlament”

Des d’Alerta Solidària volem donar el nostre suport i solidaritat amb les indignades que van manifestar-se contra els pressupostos antisocials que s’aprovaven aquell 15 de juny de 2011 al Parlament de Catalunya. Aquell dia la por canviava de bàndol i per evitar-ho els Mossos d’Esquadra, a les ordres de l’actual conseller d’Empresa i Ocupació Felip Puig, van detenir 20 persones.

Denunciem que, una vegada més, el poder judicial persegueix la dissidència política i intenta desmobilitzar detenint aleatòriament i condemnant manifestants.

Però, un cop més, no ho aconseguiran perquè quatre anys després continuem dient que ‘Nosaltres també estàvem al Parlament i ho tornaríem a fer’.

Finalment, volem donar tot el suport a les mobilitzacions com la concentració d’avui a les 8 del vespre a Barcelona.
…..
Font. Alerta Solidària

Actualització dels principis de la RDBC

El concepto de pueblo en Mao Tse Tung.

Entre las diferentes derivaciones que para los intereses de la actualidad puede tener el concepto “pueblo”, uno no menor ha sido la identificación entre “nación” y “pueblo” como justificación democrática del acceso al derecho de autodeterminación. Este concepto ha de ser esclarecido a la luz del método de analisis dialectico que nos porporciona el marxismo-leninismo.
Fueron los fundadores del marxismo los que expresaron este principio fundamental aplicado al estudio de las ciencias naturales. Lenin volvió en todos sus trabajos a este principio fundamental, lo mismo que Stalin que reforzó los principios dialécticos aplicados al estudio del materialismo historico y dialéctico. Este esfuerzo por popularizar los conceptos fundamentales de la doctrina marxista-leninista tambien encontraron en Mao Tse Tung a un gran impulsor. Obras como “sobre la práctica y la contradicción” de 1937 o “sobre el tratamiento correcto de las contradicciones en el seno del pueblo” de 1957 son un claro ejemplo.

Leninisme i fet nacional. Apunts sobre l’actualitat

Lenin considerava com una important posició de principis per assegurar la igualtat social i la unitat de les masses treballadores la solució justa al problema nacional. Autodeterminació i igualtat de drets entre les nacions;cohesió dels obreres i de tot el conjunt de la població treballadora de les diferents nacionalitats en la lluita comuna per la democràcia i el socialisme;estreta aliança política, militar i econòmica entre els pobles que emprenguin el camí cap al socialisme;garantia pels pobles encara sota el jou capitalista d’una igualtat pràctica i de respecte a la seva sobirania mitjançant el lliure desenvolupament mancomunat dels seus esforços culturals i econòmics. Aquests son a grans trets els principis del programa nacional del leninisme.
Els interessos de la classe obrera obliguen als comunistes a lluitar tant contra la subestimació de les peculiaritats nacionalistes, com contra la seva exageració que pot derivar en xovinisme. Malauradament sembla que els principis de l’internacionalisme proletari, tal i com són entesos actualment a l’Estat Espanyol només serveix per a aquest últim fi.
En la seva lluita contra el xovinisme i contra la desviació nacionalista el Partit Comunista de la URSS seguint les idees del leninisme es va guiar sempre per la següent norma: ni el nacionalisme en cap de les seves formes extremes, ni el nihilisme nacional son compatibles amb el socialisme.
Sota la direcció del Partit Comunista i la direcció de Lenin es va constituir el primer Estat Socialista de la història. Un Estat plurinacional que era la unió voluntària de repúbliques sobiranes i iguals en drets i obligacions. Aquesta unió estava estructurada en els principis de l’internacionalisme proletari i la unitat efectiva de l’organització econòmica i política de la societat. Més tard aquesta unitat es va estendre al conjunt de països que van formar el bloc socialista. Aquesta unitat va ser posterior a la construcció del socialisme i no abans d’abatre a l’Estat Capitalista. Aquest és l’error fonamental que estan cometent la majoria de marxistes de l’Estat Espanyol cap al fet nacional.
La cohesió del centenar llarg de nacions i grups ètnics que van conformar la URSS i posteriorment amb l’ampliació al bloc de països socialistes van ser conseqüència d’aquest respecte a les fases i tasques de la revolució que van marcar els principis leninistes.

Repressió: Un arma de doble fil

L’any 1 de la Revolució Russa i la seva posició internacionalista.

Aquests dies ha aparegut una carta del Camarada Arenas(Manuel Pérez Martínez) per precisar la que entenem que vol ser una opinió que es converteixi en línia d’interpretació oficial del Partit Comunista d’Espanya(Reconstituït). No en va és el seu Secretari General qui ho diu. Aquesta carta que s’ha reproduït en el portal web presos.org precisa com s’ha d’entendre la naturalesa politica de la posició de Rússia respecte del que està passant a l’est d’Ucraïna. Arran d’aquesta carta hem volgut precisar quin va ser el primer acte de la Rússia revolucionària una vegada que els soviets van refrendar la presa del poder pels boltxevics la nit del 6 al 7 de Novembre. Aquest exercici de memòria històrica ens permetrà no tant precisar les opinions del Secretari General del PCE(r) com servir per establir quin es el criteri de principis que ha de regir tota política partidària respecte de les tasques de solidaritat i internacionalisme proletari una vegada assumit el poder.
L’esperança que la revolució russa fos el pròleg d’una revolució mundial estava en les ments i els cors dels dirigents boltxevics des de Lenin fins a Stalin, passant per Bujarin, Dhzerzhinsky o els mateixos Kamenev,Zinoviev o Rykov per esmentar vells boltxevics. Aquesta dolça esperança es va veure esvaïda desprès dels fracassos posteriors de les revolucions alemanyes i hongareses i sota l’aplastant urgència de mantenir el poder soviètic assetjat per la contrarevolució interna amb el sosteniment de l’imperialisme alemany. Però aquests mals averanys semblaven inescrutables en el límpid cel del Moscou revolucionari d’aquell Novembre gloriós.
Així doncs no es estrany que el primer acte polític de la revolució fos donar una imatge de les noves relacions internacionals que volia establir el nou estat soviètic. A partir de la revolució la vella política de conxorxa amb els interessos de l,es nacions imperialistes que havia sostingut el tsarisme quedaria desterrat per sempre més en raó d’uns nous principis basats en el principi que aquella havia de ser una revolució del poble i pel poble. Les àmplies masses soviètiques agermanades amb la resta del proletariat mundial van emprendre com a primer mandat aturar la carnisseria del conflicte bèl·lic i la implicació de Rússia en la mateixa.
Aquest acte mostrava al món el contingut polític de nou tipus que suposava l’establiment per primer cop de la dictadura del proletariat com a expressió de la conquesta del poder polític i de l’Estat en favor de la majoria del poble en contra de la minoria explotadora imperialista. Aquest fet era una extraordinària novetat històrica que superava totes les formes burgeses de poder institucional anteriors.
El 8 de Novembre el Comissariat del Poble pels Assumptes Exteriors va enviar una nota oficial als diferents governs dels Estats en guerra proposant-los obrir negociacions de pau. La nota va ser donada en mà als diferents ambaixadors i emissaris dels països en guerra presents al país dels soviets. Acte seguit es va publicar als mitjans de comunicació i radiat per a tot el país. Desprès d’aquest acte de demanda formal d’inici de les converses de pau el nou govern soviètic també es va adreçar a d’altres Estats que no estaven involucrats directament en el conflicte com Suècia, Espanya o Dinamarca emplaçant-los a conèixer la seva predisposició a participar d’una Conferència Internacional que tractés el tema de la pau.

Fins a tres cops el govern soviètic es va adreçar als governs dels Estats Units, França i la Gran Bretanya (28 de Novembre, 6 de Desembre i 30 de Gener) proposant-los iniciar les converses de pau. Cap d’aquests va contestar afirmativament a aquesta proposta. Era massa el que tenien en joc les diferents potències imperialistes i la seva voluntat de continuar la guerra i la matança de milions de persones es va imposar per sobre d’altres consideracions.
Ben al contrari aquestes potències van no tant sols refusar la proposta soviètica sinó que van començar a maniobrar en contra del nou poder proletari. El Secretari d’Estat Robert Lansing va donar instruccions concretes al seu ambaixador a Moscou a no donar curs a cap de les propostes soviètiques conduents a iniciar un diàleg per la pau. El Secretari d’Exteriors Britànic Lord Balfour va expressar que el govern britànic no reconeixia al govern soviètic i sí quer donava recolzament a l’exèrcit blanc concentrat a Ucraïna sota el comandament del general tsarista Kaledin i al Govern contrarevolucionari de la Rada Central. El Ministre francès d’Assumptes Exteriors Pichon va anunciar en nom del govern a la cambra de representants francesa que no reconeixerien al govern soviètic i tampoc mantindrien cap conversa de pau a iniciativa d’aquest.
D’aquesta manera es va fer palès com els governs representants dels interessos del capitalisme monopolista i executors dels seus interessos rebutjaven les justes propostes d’iniciar les converses de pau que proposava el govern soviètic i apostaven per continuar la matança indiscriminada de milions de persones. Aquest es l’autentic rerefons dels aniversaris sobre la Primera Guerra Mundial. Aquests governs titelles i bel·licistes no podien acceptar les condicions de pau que proposava el govern soviètic que haguessin suposat establir un tractat de pau sense annexions o reparacions de guerra. Aixo per les potències imperialistes era tant com acceptar una proposta de pau conduent a posar fi a la guerra sense obtenir cap guany material com ells esperaven.

Situació a l’est d’Ucraïna

Extret de : http://assembleasuportantifeixistesucraina.wordpress.com/

El Camarada Arenas sobre Ucrania.

¿Sigue actualmente Rusia una política de expansión imperialista?

He leído con atención el artículo del camarada Lucio García Blanco que, bajo el título Se agravan las contradicciones interimperialistas, aparece publicado en el nº 70 de El Otro País. Lo primero que me ha llamado la atención ha sido la ligereza con que se exponen, sin citarlas en ningún momento, algunas de las tesis del Partido referidas al desarrollo de la crisis capitalista y de las contradicciones interimperialistas. Esto tiene una pequeña ventaja y un gran inconveniente. La ventaja consiste en que nos exime de toda responsabilidad respecto a determinadas afirmaciones relacionadas con el problema en cuestión. El inconveniente se deriva de la confusión a que pueda dar lugar, al proceder dichas afirmaciones de un miembro destacado del Partido. Por este motivo nos vemos obligados a salir al paso de esa ligera interpretación que hace Lucio, por su cuenta y riesgo, de las tesis “oficiales” del Partido.
Entre los acontecimientos que se han venido sucediendo a lo largo de los últimos años, que ponen de manifiesto “el agravamiento de las contradicciones interimperialistas”, el camarada Lucio destaca en su artículo, en primer lugar, los que se están desarrollando actualmente en el Sudeste de Ucrania. Esto está produciéndose en un marco internacional caracterizado por la crisis económica y los sucesivos fracasos militares de los EEUU y el Reino Unido, especialmente en Afganistán, en Irak y en Siria, donde los intereses económicos y geoestratégicos de los EEUU y Rusia, principalmente, han chocado casi frontalmente.
Bien, nada tenemos que decir sobre ese análisis que hemos resumido, ya que describe el agravamiento de las contradicciones y la continuación de la guerra que nosotros -el PCE(r)-, fuimos los primeros, (por no decir los únicos), en anunciar y analizar, en sus aspectos más generales, hace más de 20 años. Pero ¿es justo calificar, como lo hace Lucio, la rCartas desde prisión (1 de 2)espuesta rusa al intento de EEUU y de la OTAN de cercarla e incorporar a Ucrania a su órbita, así como la instalación de misiles capaces de alcanzar a Moscú (por no hablar del apoyo logístico, moral y diplomático a Siria), de “respuesta militar agresiva del imperialismo ruso”? ¿nos está permitido situar a Putin, como lo hacen todos los medios de propaganda rastrera, fascista e imperialista española, al frente de un renacido “despotismo asiático”? Identificar hoy a Rusia con un “imperio”, y su política militar preventiva, defensiva, desarrollada en su propio territorio (y en territorios próximos a sus fronteras con mayoría de población rusa), de política “agresiva” y “militarista”, sólo puede servir a la propaganda imperialista de los EEUU y a su estrategia de dominación mundial.
Por lo demás, calificar a un nacionalista burgués, como sin ninguna duda lo es Putin, de “déspota”, “fascista” o simplemente de “reaccionario”, no creemos que pueda contribuir a esclarecer la verdad sobre lo que está sucediendo realmente en Rusia. Un nacionalista cuyo origen es la clase obrera, que, según la misma prensa burguesa “tiene el corazón dividido entre la Rusia imperial y la extinta URSS”; que metió en la cárcel a los oligarcas mafiosos, próceres del capitalismo salvaje de los primeros años, tras hundirse la URSS; que llamaba “traidores” a quienes desertaron en la época soviética; que puso fin a la miseria generalizada en que estaba sumido el país cuando alcanzó la presidencia a primeros del año 2000; que en 2005 declaró ante el Parlamento ruso que la desaparición de la Unión Soviética fue “la mayor catástrofe geopolítica del siglo XX”… En fin, no parece que este nacionalista pueda estar muy sujeto a los intereses oligárquicos ni pueda tener muy arraigadas las ideas y los sentimientos burgueses.